Com el dia se’ls havia complicat als dos, el Mecànic Dentista del 4rt 4a, va decidir que avui seria difícil mantenir la intensitat de missatges que havien tingut fins a les hores. La Locutora de Ràdio li tocava quedar-se sola al programa matinal i hauria d’estar per l’audiència, no per ell. Per altra banda ell estava enfeinat en la preparació de diverses pròtesis per a un pobre desgraciat que amb quasi quaranta anys no havia descobert fins ara que tenia dos queixals de llet.

Sense treure’s la dolça veu de la Locutora de Ràdio del cap va optar en no posar en marxa el transistor. No volia veure’s temptat d’enviar-li cap missatge. Va triar Jazz de la seva minsa col·lecció de discos compactes i el feu sonar pels altaveus empotrats de la consulta.

Netejava l’instrumental sobre la taula de manera quasi automàtica, però tenia tots els seus sentits concentrats en els sis per onze centímetres que li pesaven a la butxaca dreta de la bata. Atent a qualsevol moviment, a la més petita vibració que li indiques que la Locutora de Ràdio li enviava algun missatge.

Va deixar l’instrumental a mitges i va apagar el Jazz, que una estoneta li relaxava però massa l’estresava. Es dirigí al a la galeria de darrera el bany, per agafar aire fresc, tot ho fresc que aquell petit celobert li permitia, però amb l’excusa aprofità per fer un cigarret. Entre calada i calada col·locava la ma sobre el seu telèfon per comprovar que no vibrés. Res.

Mentre pulia els queixals amb la llima elèctrica se’n adonà de que amb tant de soroll no podia sentir el sorollet que emitia el mobil, així que cada dos per tres apagava els estris i mirava la pantalla. De tant en tant treia de la butxaca el terminal i l’alçava una mica per veure si li agafava millor cobertura, amb l’esperança que de cop li entressin tots els missatges que durant aquell matí no li havien arribant.

S’ofuscava, es sentia malament, suava, i no estava al cas del que la portera li va pujar a explicar quan de cop el seu mobil feu un suau…

‘Ping!’

Somrigué.

No tothom en te un, però en Gerard en tenia. I de veritat que el necessitava. A on fos que anés l’acompanyava silenciosament, 40 centímetres més amunt de per on ell caminava, sense tocar el terra. L’Àngel l’acompanyava invisible i s’estava al seu costat atent a tot el que li passava al seu protegit. Podríem dir que l’Àngel era una mena d’àngel de la guarda.

No tothom en te un però la Sara en tenia. I de veritat que la necessitava. On anava la seguia encara que ella ho ignores, caminant, mig volant, dos pams per sobre dels seus passos. L’Àngela era totalment imperceptible per a tothom i s’estava al seu costat vigilant tot el que feia la seva protegida. Sens dubte l’Àngela era una mena d’àngel de la guarda.

L’Àngel va enretirar la ma del seu protegit quan amb la fulla D’afaitar quasi s’endú mitja galta. En Gerard encara estava mig adormit quan s’afaitava. Va evitar que es cremés amb el cafè durant l’esmorzar. Va fer ensopegar en Gerard, en sortí de casa, per evitar que un sofà de tres places li caigués a sobre. L’Àngel era bo en la seva feina, no hi havia res que el pogués distreure i més valia que fos així.

L’Àngela s’hi mirava en la protecció de la Sara, sobretot quan sortia a passejar immersa en la lectura d’una bona novel·la. Va enretirar una pell de plàtan del camí que recorrien. Li donà uns copets a l’espatlla en el moment que anava a passar en vermell. I va fer sonar una alarma a l’altre banda del carrer quan la seva protegida va estar a punt de ficar els peus al ciment fresc del terra.

A la nit però, quan la Sara dormia, l’Àngela se seia als peus del llit i es relaxava, i s’imaginava que la vida, sense la seva amiga, podria ser tant diferent.

L’Àngel es mirava en Gerard quan dormia, satisfet de veure que un dia més havia evitat un munt de situacions on s’hi jugava la vida. Satisfet amb la seva feina però intrigat pel que quan en Gerard es despertés el futur li deprava.

Aquell matí veia a la Sara més tranquil·la. Havia esmorzat sense pressa i s’havia submergit de nou en la lectura. Quan va ser l’hora sortí de casa, decidida, amb el llibre sota el braç i vigilant les seves passes. Li havia sentit comentar a una amiga que volia anar al centre a buscar següent el llibre d’aquella autora que tant li agradava. En tot el que portaven de dia l’Àngela no havia hagut d’actuar per a res.

En Gerard caminava despreocupat cap els grans magatzems. L’Àngel seguia molt de prop els seus passos, molt sorprès de que encara no hagués estat a punt de matar-se, escaldar-se, o ensopegar ni un sol cop. Potser era la primera vegada que a aquelles hores del matí encara no havia pogut posar-se a treballar.

En girar el carrer Gran amb el carrer de La Riera va passar l’inevitable. Tanta calma no podia ser casualitat. Una altra persona es creuà al seu pas i s’havien colpejat en xocar. L’Àngel més emprenyat amb si mateix que no amb el transeünt comprovà que en Gerard estigués be. Semblava que si.

La Sara s’incorporava ajudada per la persona amb qui havia xocat. Li va dir alguna cosa amable, i ella encara atordida pel cop va somriure i va dir quelcom de que era molt maldestra. L’Àngela no li agradava quan la Sara es menyspreava a si mateixa, la feia enfadar. Va ser llavors quan va notar la presència de l’Àngel. Es va girar cap a ell disposada a dir-li el nom del porc. Com podia no controlar el seu protegit? Podien haver-se fet mal de veritat. Però en veure’l ell se l’estava mirant bocabadat., i ella va pensar que no havia vist mai ningú tant pur i amb una llum interior tant forta i clara com la de l’Àngel. Instintivament es van donar les mans, es van apropar l’un a l’altre. Es van quedar mirant als ulls uns instants.

El Gerard i la Sara s’allunyaven mentre parlaven de la sort de no haver-se fet mal, mentre creuaven l’avinguda, sense adonar-se d’aquell camió de congelats que intentava esquivar-los sense èxit.

Encara van estar agafats de les mans uns segons, i només van entendre el que els havia passat als seus protegits quan van començar a desaparèixer.

Despertar a la Sònia era el més semblant a activar una bomba de rellotgeria. I no es que fos mala persona, no. Més aviat tot el contrari: era bona amb tothom, atenta amb els companys de feina, dolça amb el seu company. Menys quan es despertava. Explotava a la més mínima. És per això, que en Ramon, portava tots aquests anys de relació intentant evitar-la a l’hora de llevar-se. Qualsevol excusa era bona per desaparèixer els dissabtes una mica abans de les onze. Anar a casa dels seus pares, uns papers oblidats al despatx, una reunió d’urgència, formatar el disc dur del germà del seu cunyat.

Ho havia provat tot. Tenir-li l’esmorzar preparat per quan es llevés, deixar el pis com una patena per a que ella no hagués de fer res. Fins i tot, quan estaven de lloguer a l’altre pis, i no devien trenta-cinc anys d’hipoteca a un banc, li havia caigut algun perfum en només obrir els ulls. Però res.

És per això, que quan l’amor se’ls va passar i van decidir separar-se el Ramon va decidir que mai, MAI, tornaria a estar amb una dona que li costés llevar-se o tingués mal despertar. A altres potser els hi interessaria tenir bon sexe amb la seva parella, i a en Ramon també, però el més important era no llevar-se amb una dona de mal humor. Una brega a primera hora li esgarrava tot el dia.

I així va començar l’ensopida rutina de conèixer dones que amics i amigues li presentaven: L’amiga d’una amiga de la dona, la mare d’un crio de l’escola del seu nebot, que s’havia quedat viuda feia tres anys, la filla de la veïna de l’escala de la tieta Enriqueta. Una processo de dones amb molt bones intencions que, moltes ja desesperades de que se’ls passes l’arròs o atretes pel seu caràcter provaven sort amb un desconegut com en Ramon. Ell sempre trobava la manera de conduir la conversa per descobrir quin despertar tenien les candidates.

La Mariola va ser tota una troballa. Una noia llesta , amb una feina precària, però que es prenia les coses amb bon humor , llesta i amb gustos semblants (no massa que si no quina gràcia te), i que aprofitava cada minut de la vida per fer coses. Es van conèixer en un sopar preparat, van prendre un parell de cafès, van anar al cinema i un divendres al llit. Al matí següent la Mariola es va aixecar a dos quarts de nou i va preparar l’esmorzar mentre ell es dutxava i després van passar el dia fen fotografies per la ciutat. Van decidir passar la nit següent junts. Mentre en Ramon es dutxava suat de tota el sant dia amunt i avall ella va fer el sopar. Van començar a veure una pel·lícula en el sofà però la van deixar a mitges quan la Mariola se li llençà a l’entrecuix i li descordà els pantalons. Després de fer l’amor en Ramon es dutxà i quan va arribar al llit la Mariola ja dormia. Va ser al moment d’entrar a l’habitació que va notar d’aquella fortor. Una olor profunda que emanava del cos suat d’ella. Es va estirar al seu costat sense tocar-la i no pogué adormir-se en tota la nit. A les set s’aixecà i es vestí ràpidament sense fer soroll per poder sortir de casa de la Mariola sense despertar-la. Tenia aquella olor col·locada al cervell i al sortir al carrer encara la notava, es va olorar la roba i li semblava que encara la sentia. Quin fracàs.

Mentre esperava deprimit l’autobús a la parada va sentir que algú el cridava. La Sònia anava agafada de la ma d’un noi, en Pere, el seu nou amor. Se la veia contenta i alegre. Se’n anaven, com cada cap de setmana d’excursió. Passaven dissabtes i diumenges d’acampada, sempre que podien a un lloc diferent. Parlava entusiasmada. Els dos el miraven somrient, malgrat s’haguessin de llevar tan aviat.

Asseguda a la cadira de palla lliscava les seves mans per sota el seient i furgava entre els garbissos que el teixien. Els seus dits, petits, cercaven on estirar , i un cop fixava mentalment la víctima, l’estirava. Li agradava la sensació de la palla esmunyint-se sota el seu cul. Quant tenia un dels filaments ja a les mans l’arrugava, l’amagava entre els seus dits i tornava a començar el procés. Quan acabava, sense que la seva àvia la veies, es ficava les proves de la malifeta a la butxaca i de camí cap a casa se’n desfeia. Com si de proves que incriminatòries es tractés.

Un cop morta l’àvia, la seva mare va demanar-lis, a ella i a la seva germana, quin record volien de la casa dels avis. No dubtà ni un minut “la cadira de la cuina de la iaia, la del seient de palla”. La seva mare en remugà alguna de que cada cop estava més foradat el seient, però li regalà sense pensar-s’ho.

Mai no va poder perdonar la infidelitat. Va resultar doloròs però va agafar totes les coses i marxà de casa. No trigà en trobar un raconet on reconstruir la seva vida.

En mig de tant disseny suec, en un estudi d’estudiant, resultava una mica estranya aquella cadira. Estava en mig del menjador-saleta-cuina del petit estudi. Just a sota d’una làmpada de sis euros amb bombeta ecològica.

Li agradava mirar-se-la. De reüll, a vegades, mentre veia la tele, no resistia la temptació i aprofitant la soledat de l’apartament per asseure’s-hi, obrint lleugerament les cames, mentre amb la ma, burxava el seient per sota. Els filaments l’acariciaven mentre els arrancava del entramat de palla original.

Les visites de la seva germana gran eren cada cop més assídues. Malgrat tenien una bona relació no aconseguia entendre per que cada cop que passava pel barri aprofitava per visitar-la. Pensava que potser necessitava diners i no s’atrevia a demanar-li, o que potser no s’atrevia a confessar-li alguna infidelitat. Res. Té, una barreja de tes de Ceylan i Assam, que aconseguia en una botigueta al carrer Rogent era la única cosa que li demanava.

Va ser en una d’aquestes visites, que mentre preparava el té decidí preguntar-li d’una vegada per totes a que es devien tantes visites. Abans d’obrir la boca, però va comprendre-ho tot. Sa germana havia apropat la cadira de l’àvia a la taula i s’esperava asseguda. Amb els ulls clucs, les seves mans remenaven la palla del seient de la vella cadira.

Aquella nit va llençar la cadira.

Dijous.

Obrí ansiós el diari per la secció de classificats. Els seus ulls van devorar les diminutes columnes fins a trobar, ressaltada en negreta, la paraula naftalina. Va prendre una alenada d’aire i la retení per llegir el missatge sencer: “Naftalina. Tirada en un armari com drap vell. Només espero que obris la porta i entri de nou aire fresc”. Un mig somriure va il.luminar-li la cara.

Divendres.

Va recollir el diari de la bústia en sortir de casa. Abans d’entrar a l’oficina, durant el ritual del cafè es va dedicar a revisar els avisos recents. Allà hi havia la resposta que buscava: “Deliri. Un imprevist m’impedeix obrir la teva porta, per ara”. Va arrufar les celles: això no era el que portava mesos esperant.

Diumenge.

Esmorzar a casa i llegir els classificats era el que més li venia de gust de tot el cap de setmana. Va buscar a Naftalina. “Naftalina. Tres dies sense saber de tu. Segueixo esperant”. va haver d’aixecar la mirada del diari. L’espera es feia interminable, per a ambdós.

Dimecres.

“Naftalina. Sense els teus missatges res és real. Et necessito”.

Dijous.

“Naftalina. Segueixo aquí”.

Dissabte.

Es va aixecar del llit aviat. No podia dormir. Encara en sabatilles i bata va baixar a buscar el diari a la bústia, el va agafar i va pujar, de nou, al seu pis. Amb pas intens va entrar al menjador i es sentà a taula. Va buscar la pàgina de classificats al diari. “Naftalina. T’estimo.”.
Es va enfurismar. Amb el diari mig rebregat s’assegué a la butaca del costat de la tauleta del telèfon. Mirà la pàgina que tenia oberta i marcà un telèfon.
“Voldria posar un anunci per paraules.” parlava fluixet, no volia que la seva dona l’escoltés. “Si, anoteu: Deliri. Jo també et necessito. A partir d’ara tot serà diferent.”

En Diego va mirar fixament la columna del pàrquing. Una gran F de color negre sobre una franja groga se li apropava a tota velocitat cap a la cara. El primer impacte li va fer veure les estrelles, el segon i el tercer van ser molt més dolorosos.

No suportava els rojos. Sempre queixant-se, sempre odiant el sistema, però sempre aprofitant-se’n. Atur, ajuts socials, beques a estudiants vagos, subvencions a pseudointel.lectuals d’esqueres, paràsits socials, i amics dels immigrants. Però era un covard, no gossaba enfrentar-se a ells a ple carrer, a increpar-los quan passava per devant de les seves acampades demanant estupideses, i això el frustrava i el carregava d’odi. Maleïts rojos.

Se sentia còmode en l’anonimat de la xarxa, tenia certa gràcia escribint i va decidir posar el seu intel.lecte al servei de la causa, modestament, sense grans pretensions. El granet de sorra que aquesta societat decrèpita necessitava. Es va construir un perfil a mida cuidant fins l’ultim detall la informació que hi posava. Buscà la imatge d’algun personatge anònim, la d’un home que cridava, sense cabell, amb el nas trencat en alguna baralla i la cella dreta partida i amb els punts visibles. Volia donar la imatge del guerrer que haguès volgut ser.

Quan el va tenir llest es va mirar la foto en silenci i s’hi identificà.

La seva guerra particular a les xarxes socials era un èxit. Al principi només participava en exericis a la nit després de sopar, quan twitter i forums eren més concorreguts. Després s’instal.là al seu mòbil una aplicació i just en sortir de la feina ja estava combatint rojos, jueus, àrabs i massons. Com més increpava i atacava els seus enemics més popularitat tenia, i això el feia sentir-se més fort.

Aquella nit va ser diferent, però, i malgrat atacà violentament els arguments d’un grup de defensors dels drets dels animals, l’@eva_ros li plantava cara, se’n enfotia, se la notava que gaudia amb la confrontació. Evidentment no era una adversària a la seva alçada, però va començar a fixar-se en ella. Dia rera dia la trobava més intel.ligent. La investigava mirant les converses que tenia amb altra gent.

Poc a poc les agressions es van convertir en discussions. Primer per canals públics, després en privat. Ella mostrant la seva cara, i ell mostrant aquell monstre que tan cuidadosament havia triat. Amb els dies les discusions es van convertir en converses. Parlaven de tot: de menjar, ella tan vegetariana i de futbol, ell tan fanàtic. Ell li feia instal.lar programes a ella per a tenir una conversa més fluida i ella li recomenava llibres i pel.lícules.

“Et vull conèixer” li va di ella. “No m’importa qui ets o el que m’has arribat a dir. Només se que ets la persona amb qui més hores parlo cada dia. Ets el primer a qui saludo al matí, i al darrer a qui desitjo bona nit. Hem rigut, ens hem emprenyat, ens hem cridat i fins i tot jo un dia vaig plorar. Però al final estem on estem, els dos. Aquí.” Ell en tenia tantes ganes com ella. Hi va accedir, van quedar per tres setmanes més tard. Durant aquest temps no parlarien. Cada un havia de pensar que li diria a l’altre. En tancar l’ordinador després de la darrera conversa, en Diego, es mirà reflectit al monitor. S’aixecà, es dirigí a la porta i agafà les claus del pàrquing.

L’home que confonia les paràboles se li feia constipat explicar-se. Cada conserva que iniciava li supurava un esforç. Començava a estar flam. L’home que confiscava les paràboles cada soc se li feia més compilat entretindre’s a si martell. L’ombre que claudicava les parabòliques fatalment va decidir atordir-ho tot. Amassà la Carme i s’apuntalà al servei. Ding!

- I sàpiga vostè, que si he accedit a fer aquesta feina és per que conec al seu germà de tota la vida i, amb mi, sempre s’ha comportat com un Senyor. Un Senyor amb majúscula. No com vostè, que no te on caure’s mort i sembla que sigui el no sé què. Què és pensa que els veïns no ho sabem? El carrer en va ple! Que dic el carrer, el barri sencer parla de vostè. De vostè i els seus negocis bruts… i d’aquella donota que sempre l’acompanya i que, més d’un cop, a sortit de casa seva amb un ull de vellut i incapaç de mantenir-se dreta de tant beure que duia a sobre.

No cal que em digui res més! Ja els conec als de la seva calanya! Calli!

I el que deuen haver patit amb vostè sa mare i son germà. Ell és tot un Senyor, i ella, pobreta, una Santa (que al Cel siga). El que havia passat amb vostè s’ho va endur a la tomba. Tan discreta. Una dona tan guapa tirant tota sola de la família. Eren temps difícils, els temps de la post-guerra, i ella no es va arronsar mai. Mai. Sempre al peu del canó. Pobreta, Déu la tingui a la Glòria. I ni una sola llàgrima en públic. Ara, que en privat… en privat se’n feia un munt de plorar: Primer pel vago del seu home, l’anarquista! Tant sola que es va quedar quan els grisos se’l van dur a Montjuïc i ja no tornà més. I després per vostè! Sempre angoixada per vostè. D’Això es va morir, esperant-lo. Sola com una rata. “Angelina, que vindrà avui a veure’m?” em deia. Pobrissona.

I no en vingui ara amb que son germà hagués pogut estar per ella si no hagués estat tant ocupat viatjant. El seu germà és tot un senyor, i país per on passava país on li comprava una postal a sa mare. Sempre! Sempre se’n recordava d’ella. En canvi vostè… en fi. Només cal veure’l.

Està be, no em vull entretindre més, he deixat l’olla al foc que estic fent caldo i només faltaria que per culpa seva es cremés tota l’escala. I on aniria a viure jo, si després de tota una vida treballant és l’única cosa que ens queda al meu marit i a mi, el pis. Sense fills que ens puguin cuidar. Als 82 anys ja se sap. Te’n adones que si haguéssim tingut fills algun d’ells es podria fer càrrec de nosaltres. Encara que fos a temporades. O primer un i després l’altre. Clar, que si em surt un fill com vostè, estaríem ben arreglats, amb cinquanta vuit anys vivint del que va deixar la seva mare, que Déu s’apiadi de la seva ànima, en vida.

Doncs va, no m’entretingui i posem-nos-hi, que tinc l’olla al foc.

Però aquest cop li adverteixo: Si se m’escorre a la cara li hauré de fer pagar el doble. Està clar?

No era especialment supersticiós, però cada dia, quan vestia al seu fill petit, seguia un ordre escrupolós. No era especialment maniàtic, però, si algun dia s’adonava que li havia posat primer la sabata esquerra que la dreta, a l’acte, li treia i li tornava a posar, ara si, correctament. “Primer la sabateta dreta”, li deia. No volia que comencés la seva vida amb el peu que no toca.

Aquell matí, però, tenia pressa. Havia de deixar el nen amb els seus pares i no es va adonar en quin ordre li havia posat les sabates al crio. Mentre baixava les escales intentà recordar quina sabata li havia posat primer. Va deixar el nen amb els avis i va sortir corrents cap el despatx. Caminava depresa i mentre li anava tornant a la memòria com havien anat els esdeveniments. Mentre creuava el carrer es va adonar que li havia posat primer l’esquerra, la tenia més a ma. Estava quasi segur del tot. L’esquerra. Es va aturar absort amb el seu pensament, la pressa l’havia traït. sobtadament va fer mitja volta per tornar a casa dels seus pares.

L’autobús no el va poder esquivar.

Patia. Feia ja molts mesos que esperava que alguna cosa passes i alleugeres el martiri que sentia. Els seus muscles es contreien de forma involuntària causant-li un dolor insuportable. Les rampes li començaven al clatell i li baixaven fins els dits de les mans. Les nits s’allargaven mentre intentava trobar una maleïda postura que no li afeixugues més encara el mal que sentia.

La vida al costat de la seva dona era complicada. Semblava que no entengués el tràngol que estava passant, i quan es queixava veia com se’l mirava de reüll com dient “ja torna a remugar”.

L’agonia s’havia instal·lat a la seva vida, una vida cada dia més insuportable: havia de fer alguna cosa. No volia, no podia, continuar així.

Va esperar estirat al sofà, on cada dia s’estava hores i hores, a que la dona marxés a la feina. Li va costar alçar-se i encara més baixar de sobre l’armari la maleta on tenien la roba d’hivern. Volia lluir com cal en una ocasió així. Camisa blanca, americana negre, pantalons negres i ben pentinat. Va ajuntar un parell de llençols i els va passar per darrera un tub de la calefacció. Va pujar els tres esglaons que tenia el tamboret de cuina, i un cop allà va ficar-se, com si fos una corbata, la soga de roba blanca de llençols. Quasi no podia apujar els braços per estrènyer el nus. Del dolor li queia una gota de suor per la front. Va pensar que no calia eixugar-la. Amb els peus descalços va començar assajar com havia de fer per enretirar el tamboret. Va agafar aire, tancà els ulls i amb tota la força del seu cos va fer caure la banqueta que el suspenia en el aire. El pes del seu cos el va fer caure ràpidament cap el terra i la corda va cenyir-li sobtadament el coll.

Llavors va sentir un soroll sec al clatell, com si una peça encaixés en un engranatge, i de cop va notar que el dolor que tant l’havia fet patir s’alleugerava.

Era massa tard.