Tot havia passat molt ràpid, unes setmanes abans, i no li vaig donar cap mena d’importància. No se com ara em sortia allò, de cop, davant d’ella quasi sense poder evitar sentir una agradable sensació de lleugeresa.

El meu germà em baixava pel.lícules d’internet, tenia millor connexió que jo a casa seva. A canvi, m’avenia a fer qualsevol txapussa que necesités a la seva llar, que lo seu eren els ordinadors, i lo meu les aixetes i penjar quadres. Era una mena de pacte no escrit, jo no li demanava res, ni ell a mi, però jo sabia que podia comptar amb les seves pelis i ell amb les meves manetes.
Mentre descarregava al meu ordinador les pel.lícules passava l’estona remenant que més podia tenir per a mi el meu germà en el seu llapis USB. Així doncs, vaig trobar la carpeta maleïda, dins d’una altre que a la vegada s’amagava dins d’una anterior. Arfgh es deia. I dins hi havien les cinc maleïdes fotos de la Laura, la meva cunyada i els seus pits.
Simplement vaig somriure, les vaig repassar per sobre i vaig pensar en que, sens dubte, els classificaria en el tipus mugró-galeta. Vaig deixar que el ordinador acabes de descarregar la sel.lecció cinematogràfica i vaig oblidar-me de la troballa.

Però aquella tarda tot va ser diferent. Em dirigia a casa del meu germà a penjar una mena de tapís africà que els havien regalat, i en posar la clau al contacte del cotxe em van venir a la memòria els pits de la Laura. Vaig tornar a somriure i en sortir del parking em vaig adonar que seguia pensant en ells. Em va semblar curiós. Quan no se’n adonés li miraria de nou, així com sempre però fixant-me, per a fer-me una idea ara que tenia la informació que em faltava. Intentava no pensar en ells, però els tenia clavats a la ment. Avançava el trajecte i em miraven. Però si ni m’atreia gens aquella dona, més aviat la trobava estirada i set ciències. Però els seus mugrons-galeta em van acompanyar durant tot el viatge.

En arribar vaig decidir no fixar-me, era un error. Ignoraria els pits de la meva cunyada. Tan de bo portés aquella dessuadora ample que porta quan està per casa. No volia fixar-me gens, penjaria el tapís i fotria el camp. Per això, quan va obrir-me la porta la Laura i vaig passar a dins, li vaig fer dos petons i abans que no pogués dir-me res li vaig deixar anar “Laura, t’he vist els pits”.

No entenc quasi res de física quàntica, però avui m’he empassat dos programes sencers sobre el tema. Parlaven d’universos paral·lels, de forma absoluta, convincent, assegurant la seva existència. M’han entusiasmat.
“Les lleis a la física quàntica son diferents que a la vida real”. Però això que vol dir? Per a explicar-ho parlaven d’un dau dins d’un cubilet, ja saps, un got d’aquests opacs, que permeten llençar els daus i mostrar el resultat en aixecar-lo. Mentre la física convencional faria un càlcul de la posició inicial del dau, la força centrífuga amb que el remenes, l’angle del canyell amb que el llences, etc… així fins a calcular la posició final del dau, la quàntica obre un univers de possibilitats. Segons els físics quàntics un dau estaria, després de ser llançat i romandre tapat en el cubilet, en sis universos paral·lels. Un en cada posició final possible: mostrant des del u, fins a mostrar el sis. I és en el moment de mirar, de destapar el cubilet per veure el dau, en que un sol univers es mostra, desapareixent els altres cinc. És en el precís instant que mirem, i no abans, que es decideix (o decidim) el resultat.

És per això, que si veus que un dia et miro i em tapo els ulls, i de cop els destapo de nou, no vull que t’espantis. Es que intento que passi en aquest el que segurament ja passa en alguns mil•lions d’universos paral•lels: que estiguem junts.

Cada matí, tan vellet com era, en Tonet s’esperava assegut en un banc de la Plaça Rius i Taulet de la Vila de Gràcia. Arribava caminant, arrossegant els peus, més que altra cosa i allò de tres quarts d’onze s’asseia i mirava a la gent passar. A la que el campanar marcava un quart de dotze en Tonet comprovava l’hora del seu rellotge, s’aixecava, i marxava un pel decebut. “Demà serà un altre dia”.

Si plovia molt s’esperava al Bar de la cantonada, si feia molta calor es ventava amb una espècie de ventilador de butxaca, i si era Sant Jordi duia una rosa roja a la ma que deixava sobre el banc a l’hora de marxar.

I així va ser fins que un dia, després d’una onada de calor molt forta, ja no va tornar.

A la tardor següent aparegué ella, tan velleta, amb els cabells molt blancs i la pell morena. Caminava per la plaça i de reüll va veure el banc. S’hi va asseure i va somriure, mentre el campanar avisava a tothom que era un quart de dotze.

Asseguts sobre el llit, ella li resseguia l’esquena amb els dits acariciant-lo. Apropà la cara al clatell i li donà un petó.

-Com voldria tenir alguna cosa teva per a recordar-te sempre.

-Quin tipus de cosa voldries? – somrigué ell.

-No ho sé, però ha de ser prou important per a tu. Que puguis viure sense, però que sempre recordis que la tinc jo.

-Jo ja se que vull de tu – Va dir ell.

-Si? – Preguntà ella.

-No he dubtat ni un sol moment en que és el que vull.

Ella s’apartà encuriosida i ell es va girar de cop. Mentre li explicava els seus arguments:

-Ha de ser alguna part prou important per a que sempre recordis que és de la meva propietat. Series l’encarregada de guardar-me-la i l’hauries de poder veure sempre. L’hauries de cuidar, l’hauries de vigilar, i l’hauries de mimar.

Ella somrigué.

- I has pensat que pot ser tal cosa?

Ell li marcà a la panxa amb l’índex de la mà dreta una piga de damunt del melic.

-Jo no vull que siguis meva, no et vull de la meva propietat. Si en fossis, segurament, deixaries de ser com ets, i tu ets lliure, i lliure has de ser. Però aquesta piga serà meva, i a partir d’ara i fins quan siguis velleta, quan et miris al mirall, quan estiguis a la dutxa, quan algú escolti els batecs d’un cor per que has de ser mare o simplement et miris el ventre, recordaràs que aquests dos mil·límetres quadrats de pell on tens aquesta piga, em pertanyen a mi. I així serà sempre.

Ella li agafà la mà amb la que li senyalava, li obrí i contemplà una piga el seu palmell.

-Aquesta vull que sigui la meva. Cada cop que et miris les mans, que escriguis, que dibuixis o et rentis, que li donis la mà a algú per saludar, o et tapis la boca per badallar, la veuràs. Llavors recordaràs que és meva, que em pertany a mi. Desa-la, cuida-la: és part de tu, però és meva. I així serà sempre.

Ell es va tornar a girar i ella li va seguir acarciant l’esquena. Apropà la cara al clatell i li donà un petó.

“Només et demano unes setmanes més” va suplicar ell. Estava molt afectat per la notícia i ella se’l mirava amb una barreja de tendresa i sentiment de culpa.

“Jo em conec, i amb només un parell de setmanes em començaré a avorrir de tu, i d’aquí a tres, quatre com a molt, no voldré ni respondre a les teves trucades. En canvi, si ho deixem ara, em quedaré fet un nyap i estaré molt trist durant molt de temps”. Ella somrigué, lleugerament. “No és broma.” digué seriós. “Ja he passat per això i sé de que parlo. Dóna’m tres setmanes, estima’m tres setmanes més i seré jo el que no vulgui saber res de tu”.

No és que la Laura no li agradés, però veia que en Jaume s’havia pres aquesta relació molt a pit, i s’havia lliurat a ella totalment. Ella, però, s’ho prenia amb molta tranquil·litat, mirant-s’ho des de lluny, fidel a la promesa que s’havia fet de no embolicar-se del tot amb el primer que passés pel davant seu. Per aquest motiu havia decidit posar punt i final als tres mesos més intensos que havia viscut des de feia anys.

- Dóna’m tres setmanes, estima’m tres setmanes més i seré jo el que no vulgui saber res de tu.

S’ho va pensar per uns moments.

- D’acord, tres setmanes més. Però si en tres setmanes no ho deixes tu, ho faré jo i no hi haurà marxa enrere.

Aquella nit la Laura no podia dormir. No li resultava cap esforç estar-se vint-i-un dies més amb ell: no li feia fàstic, ni era antipàtic, ni un brètol que només vol parlar de futbol. Coincidien amb moltíssimes coses, però era massa aviat per a ella, i tot plegat agafava un aire massa seriós. Abans de dormir-se va rebre, com sempre, un missatge al mòbil desitjant-li bona nit. Ella no va respondre.

Durant els primers dies de la setmana tot va ser com sempre: ell s’escapava una mica abans de la feina i quedaven al piset d’ella. S’estaven llargues estones al llit després de fer l’amor i ella explicava coses mentre ell, molt atent, l’escoltava. Li agradava rebre tanta atenció, i li hagués agradat que les circumstàncies fossin unes altres. Passaven els dies i si no veia algun canvi aviat en el comportament d’en Jaume li cridaria l’atenció. Tenien un pacte, i l’havien de complir.

Divendres a la nit, mentre esperava al llit el missatge, la Laura es va adonar que li costaria molt llevar-se un dia i no rebre un SMS de bon dia d’en Jaume, la trucada a l’hora de dinar i les dues o tres trobades setmanals a casa seva. Era molt atent amb ella, es preocupava de que estigués be, la consentia en tot i era un tipus seriós. Aquella nit no va haver-hi missatge.

El cap de setmana va ser diferent de tots els altres. La Laura no va proposar res, sempre ho feia en Jaume, i es van veure dissabte a la tarda. Com que ell no deia res de quedar diumenge va ser ella que li va proposar anar al cinema al dia següent. Van veure una comèdia romàntica que a ella li va encantar, però a ell el va avorrir.

La següent setmana la Laura sortia a treballar sense saber res d’en Jaume. Ja no rebia els missatges matinals en que li desitjava que passes un bon dia. Així que a mitja setmana ella va decidir enviar-li primer. En Jaume va respondre, però l’avisà que anava molt atrafegat a la feina i que no podia trucar-la al migdia ni quedar a la tarda.

La Laura se sentia sola i vuida. Se’n adonava de tot el que havia significat per a ella aquella relació que no volia perdre.

Dijous va decidir convidar a sopar al Jaume al dia següent i explicar-li que, malgrat no saber del tot si estava enamorada, si que volia mirar de continuar amb la relació. Va estar nerviosa a la feina esperant la trucada del migdia, com si tingués que donar una gran notícia. A les quatre encara no l’havia trucat i ella havia de tornar a la feina. Va decidir trucar-lo i convidar-lo.

En Jaume no li va agafar el telèfon.

El cambrer sortia en plena nit al carreró a fer veure que es fumava un cigarret. N’encenia un, s’asseia als esglaons de la rebotiga i mirava la gent com passava per l’avinguda del davant. De l’avinguda, només en discernia un trosset, el suficient per esperar que fossin les dotze i vint-i-cinc per veure passar la noia de la pell fosca durant, exactament, tres segons i mig, mentre ella i el seu home creuaven l’entrada del fosc carreró. Després, el cambrer sospirava, tirava el cigarret a terra i se’n tornava a la feina.

“Però on vas recollint totes les andròmines que trobes pel carrer? No veus que tenim la casa plena de deixalles” li renyava l’home a la noia.

El cambrer es girà de cop. La noia estirava un pelux d’entre les bosses d’escombreries que s’acumulaben a l’entrada del carreró. L’agafava, l’espolsava i s’acostava a la llum d’un fanal per veure millor el seu nou trofeu. Sota el fanal ella somreia mentre es mirava el pelutx i deia alguna cosa de la seva col·lecció de juguines rescatades a l’home que, mentre s’allunyaven, remugava.

Des de llavors, no hi ha setmana que la noia no trobi alguna joguina entre les bosses d’escombreries que s’acumulen en el carreró. Algunes li agraden més, altres menys, però a totes les agafa, les apropa al fanal i somriu a la foscor, com si sabés que, en silenci, la observa el cambrer.

Com el dia se’ls havia complicat als dos, el Mecànic Dentista del 4rt 4a, va decidir que avui seria difícil mantenir la intensitat de missatges que havien tingut fins a les hores. La Locutora de Ràdio li tocava quedar-se sola al programa matinal i hauria d’estar per l’audiència, no per ell. Per altra banda ell estava enfeinat en la preparació de diverses pròtesis per a un pobre desgraciat que amb quasi quaranta anys no havia descobert fins ara que tenia dos queixals de llet.

Sense treure’s la dolça veu de la Locutora de Ràdio del cap va optar en no posar en marxa el transistor. No volia veure’s temptat d’enviar-li cap missatge. Va triar Jazz de la seva minsa col·lecció de discos compactes i el feu sonar pels altaveus empotrats de la consulta.

Netejava l’instrumental sobre la taula de manera quasi automàtica, però tenia tots els seus sentits concentrats en els sis per onze centímetres que li pesaven a la butxaca dreta de la bata. Atent a qualsevol moviment, a la més petita vibració que li indiques que la Locutora de Ràdio li enviava algun missatge.

Va deixar l’instrumental a mitges i va apagar el Jazz, que una estoneta li relaxava però massa l’estresava. Es dirigí al a la galeria de darrera el bany, per agafar aire fresc, tot ho fresc que aquell petit celobert li permitia, però amb l’excusa aprofità per fer un cigarret. Entre calada i calada col·locava la ma sobre el seu telèfon per comprovar que no vibrés. Res.

Mentre pulia els queixals amb la llima elèctrica se’n adonà de que amb tant de soroll no podia sentir el sorollet que emitia el mobil, així que cada dos per tres apagava els estris i mirava la pantalla. De tant en tant treia de la butxaca el terminal i l’alçava una mica per veure si li agafava millor cobertura, amb l’esperança que de cop li entressin tots els missatges que durant aquell matí no li havien arribant.

S’ofuscava, es sentia malament, suava, i no estava al cas del que la portera li va pujar a explicar quan de cop el seu mobil feu un suau…

‘Ping!’

Somrigué.

No tothom en te un, però en Gerard en tenia. I de veritat que el necessitava. A on fos que anés l’acompanyava silenciosament, 40 centímetres més amunt de per on ell caminava, sense tocar el terra. L’Àngel l’acompanyava invisible i s’estava al seu costat atent a tot el que li passava al seu protegit. Podríem dir que l’Àngel era una mena d’àngel de la guarda.

No tothom en te un però la Sara en tenia. I de veritat que la necessitava. On anava la seguia encara que ella ho ignores, caminant, mig volant, dos pams per sobre dels seus passos. L’Àngela era totalment imperceptible per a tothom i s’estava al seu costat vigilant tot el que feia la seva protegida. Sens dubte l’Àngela era una mena d’àngel de la guarda.

L’Àngel va enretirar la ma del seu protegit quan amb la fulla D’afaitar quasi s’endú mitja galta. En Gerard encara estava mig adormit quan s’afaitava. Va evitar que es cremés amb el cafè durant l’esmorzar. Va fer ensopegar en Gerard, en sortí de casa, per evitar que un sofà de tres places li caigués a sobre. L’Àngel era bo en la seva feina, no hi havia res que el pogués distreure i més valia que fos així.

L’Àngela s’hi mirava en la protecció de la Sara, sobretot quan sortia a passejar immersa en la lectura d’una bona novel·la. Va enretirar una pell de plàtan del camí que recorrien. Li donà uns copets a l’espatlla en el moment que anava a passar en vermell. I va fer sonar una alarma a l’altre banda del carrer quan la seva protegida va estar a punt de ficar els peus al ciment fresc del terra.

A la nit però, quan la Sara dormia, l’Àngela se seia als peus del llit i es relaxava, i s’imaginava que la vida, sense la seva amiga, podria ser tant diferent.

L’Àngel es mirava en Gerard quan dormia, satisfet de veure que un dia més havia evitat un munt de situacions on s’hi jugava la vida. Satisfet amb la seva feina però intrigat pel que quan en Gerard es despertés el futur li deprava.

Aquell matí veia a la Sara més tranquil·la. Havia esmorzat sense pressa i s’havia submergit de nou en la lectura. Quan va ser l’hora sortí de casa, decidida, amb el llibre sota el braç i vigilant les seves passes. Li havia sentit comentar a una amiga que volia anar al centre a buscar següent el llibre d’aquella autora que tant li agradava. En tot el que portaven de dia l’Àngela no havia hagut d’actuar per a res.

En Gerard caminava despreocupat cap els grans magatzems. L’Àngel seguia molt de prop els seus passos, molt sorprès de que encara no hagués estat a punt de matar-se, escaldar-se, o ensopegar ni un sol cop. Potser era la primera vegada que a aquelles hores del matí encara no havia pogut posar-se a treballar.

En girar el carrer Gran amb el carrer de La Riera va passar l’inevitable. Tanta calma no podia ser casualitat. Una altra persona es creuà al seu pas i s’havien colpejat en xocar. L’Àngel més emprenyat amb si mateix que no amb el transeünt comprovà que en Gerard estigués be. Semblava que si.

La Sara s’incorporava ajudada per la persona amb qui havia xocat. Li va dir alguna cosa amable, i ella encara atordida pel cop va somriure i va dir quelcom de que era molt maldestra. L’Àngela no li agradava quan la Sara es menyspreava a si mateixa, la feia enfadar. Va ser llavors quan va notar la presència de l’Àngel. Es va girar cap a ell disposada a dir-li el nom del porc. Com podia no controlar el seu protegit? Podien haver-se fet mal de veritat. Però en veure’l ell se l’estava mirant bocabadat., i ella va pensar que no havia vist mai ningú tant pur i amb una llum interior tant forta i clara com la de l’Àngel. Instintivament es van donar les mans, es van apropar l’un a l’altre. Es van quedar mirant als ulls uns instants.

El Gerard i la Sara s’allunyaven mentre parlaven de la sort de no haver-se fet mal, mentre creuaven l’avinguda, sense adonar-se d’aquell camió de congelats que intentava esquivar-los sense èxit.

Encara van estar agafats de les mans uns segons, i només van entendre el que els havia passat als seus protegits quan van començar a desaparèixer.

Despertar a la Sònia era el més semblant a activar una bomba de rellotgeria. I no es que fos mala persona, no. Més aviat tot el contrari: era bona amb tothom, atenta amb els companys de feina, dolça amb el seu company. Menys quan es despertava. Explotava a la més mínima. És per això, que en Ramon, portava tots aquests anys de relació intentant evitar-la a l’hora de llevar-se. Qualsevol excusa era bona per desaparèixer els dissabtes una mica abans de les onze. Anar a casa dels seus pares, uns papers oblidats al despatx, una reunió d’urgència, formatar el disc dur del germà del seu cunyat.

Ho havia provat tot. Tenir-li l’esmorzar preparat per quan es llevés, deixar el pis com una patena per a que ella no hagués de fer res. Fins i tot, quan estaven de lloguer a l’altre pis, i no devien trenta-cinc anys d’hipoteca a un banc, li havia caigut algun perfum en només obrir els ulls. Però res.

És per això, que quan l’amor se’ls va passar i van decidir separar-se el Ramon va decidir que mai, MAI, tornaria a estar amb una dona que li costés llevar-se o tingués mal despertar. A altres potser els hi interessaria tenir bon sexe amb la seva parella, i a en Ramon també, però el més important era no llevar-se amb una dona de mal humor. Una brega a primera hora li esgarrava tot el dia.

I així va començar l’ensopida rutina de conèixer dones que amics i amigues li presentaven: L’amiga d’una amiga de la dona, la mare d’un crio de l’escola del seu nebot, que s’havia quedat viuda feia tres anys, la filla de la veïna de l’escala de la tieta Enriqueta. Una processo de dones amb molt bones intencions que, moltes ja desesperades de que se’ls passes l’arròs o atretes pel seu caràcter provaven sort amb un desconegut com en Ramon. Ell sempre trobava la manera de conduir la conversa per descobrir quin despertar tenien les candidates.

La Mariola va ser tota una troballa. Una noia llesta , amb una feina precària, però que es prenia les coses amb bon humor , llesta i amb gustos semblants (no massa que si no quina gràcia te), i que aprofitava cada minut de la vida per fer coses. Es van conèixer en un sopar preparat, van prendre un parell de cafès, van anar al cinema i un divendres al llit. Al matí següent la Mariola es va aixecar a dos quarts de nou i va preparar l’esmorzar mentre ell es dutxava i després van passar el dia fen fotografies per la ciutat. Van decidir passar la nit següent junts. Mentre en Ramon es dutxava suat de tota el sant dia amunt i avall ella va fer el sopar. Van començar a veure una pel·lícula en el sofà però la van deixar a mitges quan la Mariola se li llençà a l’entrecuix i li descordà els pantalons. Després de fer l’amor en Ramon es dutxà i quan va arribar al llit la Mariola ja dormia. Va ser al moment d’entrar a l’habitació que va notar d’aquella fortor. Una olor profunda que emanava del cos suat d’ella. Es va estirar al seu costat sense tocar-la i no pogué adormir-se en tota la nit. A les set s’aixecà i es vestí ràpidament sense fer soroll per poder sortir de casa de la Mariola sense despertar-la. Tenia aquella olor col·locada al cervell i al sortir al carrer encara la notava, es va olorar la roba i li semblava que encara la sentia. Quin fracàs.

Mentre esperava deprimit l’autobús a la parada va sentir que algú el cridava. La Sònia anava agafada de la ma d’un noi, en Pere, el seu nou amor. Se la veia contenta i alegre. Se’n anaven, com cada cap de setmana d’excursió. Passaven dissabtes i diumenges d’acampada, sempre que podien a un lloc diferent. Parlava entusiasmada. Els dos el miraven somrient, malgrat s’haguessin de llevar tan aviat.

Asseguda a la cadira de palla lliscava les seves mans per sota el seient i furgava entre els garbissos que el teixien. Els seus dits, petits, cercaven on estirar , i un cop fixava mentalment la víctima, l’estirava. Li agradava la sensació de la palla esmunyint-se sota el seu cul. Quant tenia un dels filaments ja a les mans l’arrugava, l’amagava entre els seus dits i tornava a començar el procés. Quan acabava, sense que la seva àvia la veies, es ficava les proves de la malifeta a la butxaca i de camí cap a casa se’n desfeia. Com si de proves que incriminatòries es tractés.

Un cop morta l’àvia, la seva mare va demanar-lis, a ella i a la seva germana, quin record volien de la casa dels avis. No dubtà ni un minut “la cadira de la cuina de la iaia, la del seient de palla”. La seva mare en remugà alguna de que cada cop estava més foradat el seient, però li regalà sense pensar-s’ho.

Mai no va poder perdonar la infidelitat. Va resultar doloròs però va agafar totes les coses i marxà de casa. No trigà en trobar un raconet on reconstruir la seva vida.

En mig de tant disseny suec, en un estudi d’estudiant, resultava una mica estranya aquella cadira. Estava en mig del menjador-saleta-cuina del petit estudi. Just a sota d’una làmpada de sis euros amb bombeta ecològica.

Li agradava mirar-se-la. De reüll, a vegades, mentre veia la tele, no resistia la temptació i aprofitant la soledat de l’apartament per asseure’s-hi, obrint lleugerament les cames, mentre amb la ma, burxava el seient per sota. Els filaments l’acariciaven mentre els arrancava del entramat de palla original.

Les visites de la seva germana gran eren cada cop més assídues. Malgrat tenien una bona relació no aconseguia entendre per que cada cop que passava pel barri aprofitava per visitar-la. Pensava que potser necessitava diners i no s’atrevia a demanar-li, o que potser no s’atrevia a confessar-li alguna infidelitat. Res. Té, una barreja de tes de Ceylan i Assam, que aconseguia en una botigueta al carrer Rogent era la única cosa que li demanava.

Va ser en una d’aquestes visites, que mentre preparava el té decidí preguntar-li d’una vegada per totes a que es devien tantes visites. Abans d’obrir la boca, però va comprendre-ho tot. Sa germana havia apropat la cadira de l’àvia a la taula i s’esperava asseguda. Amb els ulls clucs, les seves mans remenaven la palla del seient de la vella cadira.

Aquella nit va llençar la cadira.